L’esquelet d’alumini de cinc cubs gegants de diferents proporcions creats per l’artista visual Antony Gormley són els únics elements escenogràfics corporis a Babel. Aquestes estructures s’integren a l’espectacle d’una manera soprenent: els disset ballarins i intèrpets que el composen s’hi enfilen, les fan girar, les insereixen una dins l’altra fins a recrear la torre, les desmunten de nou per simular fronteres físiques i mentals però també ciutats i cases on protegir-se i gaudir de la intimitat. És dificíl quedar-se amb l’aspecte més fascinant de tot l’espectacle però el protagonsime i la interacció amb aquestes enormes peces arquitectòniques mòbils és el més suggerent per al que aquí ens ocupa.

Babel significa la meravellosa pluralitat de la humanitat però també la impossibilitat de comunicar-se. El llenguatge físic i verbal (ambdós excel·lentment representats) uneix i desuneix, crea múltiples significats i diferències buides de sentit. No obstant això, sembla que l’espectacle no vol ser tant l’exposició d’aquesta telaranya d’implicacions com la recerca de què hi ha d’anterior i primigeni en nosaltres, allò que ens vincula i trascendeix. I la conclusió la dóna V. S. Ramachandran durant l’escenificació: les neurones ens encadenen; la pell, com les estructures buides d’alumini, són l’únic que ens separa; i com elles, afegriria jo redundant, l’únic que ens conté.

Babel (words) cia. Esatman.  Sidi Larbi Cherkaoui  en col·laboració amb Damien Jalet i Antony Gormely

Hana sembla ser oposada a Asterios, el protagonista de la impressionant novel·la gràfica Asterios Polyp. Ell és essencialment racional i ella és del tot emocional… Però res és tan simple. I Mazzucchelli demostra que és capaç de conjurar el pla visual i el de la paraula per reflexionar sobre gairebé tot-més concretament per posar en qüestió la dualitat-.

Així doncs, l’alumne potser respon correctament i el buit, paradoxalment, també ocupa espai. Jo n’estic convençuda.

Asterios Polyp és una novel·la gràfica de David Mazzuccelli (pantheon, 2009). Edició en castellà de SinSEntido, 2010.

Philippe Petit, 7 d'agost de 1974, World Trade Center NY

Les gestes de Philippe Petit són més que conegudes avui en dia, sobretot després de l’aparició del documental Man on Wire (James Marsh, 2008). L’home-ocell que es va fer famós quan, seguint metòdicament la seva obsessió, va passejar-se durant tres quarts d’hora entre les torres més emblemàtiques d’Occident sobre una corda fluixa acompanyat tansols d’una vara un matí de 1974.

Més enllà de la proesa de l’autor m’entusiasma el resultat que crea: els espectadors, embadalits, a tan llarga distància només podien percebre un home caminant a l’aire. L’equilibrista es converteix en obra i artista al mateix temps, és això el que l’empeny a arriscar la seva vida. No una obra d’art produïda i mediatitzada sinò un acte verdader que genera la il·lusió d’un home capaç de desafiar el buit. Una imatge sublim, efímera i gairebé inefable que representa i fa realitat el somni (i les pors) de tots nosaltres: traspassar les nostres limitacions corpòries.  Poques obres aconsegueixen una emoció tan profunda, un moment d’èxtasi tant de l’agent, com bé diu el seu amic Werner Herzog, com de l’espectador.

Shoji Ueda, El noi i el vell, c.1935

Comencem bé: no sé pas què escriure. Potser el millor és reprendre el títol del blog, el buit, com a pretext per a anar actualitzant aquest espai. Penjo aquesta imatge que no cal acompanyar de massa explicacions. A mi em queda pendent reflexionar sobre la intenció de la mateixa perquè em costa creure que es tracta tansols d’un experiment fotogràfic. M’agrada més pensar que Ueda utilitza aquesta composició precisament per a tematitzar el buit: un punt de fuga cap al no-res entre un vailet i un vell que condueix el pensament distret de l’espectador cap a imaginar quantes vivències els separen l’un de l’altre…